Medicina i religió - REGIÓ 7

Les persones tenen el dret a poder viure i ser respectades d’acord amb els seus valors i les seves creences amb la única condició que ningú pot imposar les seves idees al altres. Les persones també tenen el dret a cercar el coneixement mitjançant la Ciència amb l’obligació ètica de que aquest coneixement no s’utilitzi per provocar dany. Malauradament això no és, ni ha estat, sempre així i, a voltes, la defensa de les idees ha servit per imposar la nostra veritat i, a voltes, la ciència s’ha utilitzat per fer mal i no per millorar les condicions de vida de la gent.

Ciència i Religió cerquen la veritat. A la Religió la veritat es fruït de la fe, la revelació o el dogma mentre que, a la Ciència, la veritat esdevé de la investigació i, per tant, una cosa es veritat mentre un altre assaig o un altre descobriment no ens demostra el contrari. Així, mentre que la Religió es fonamenta en una veritat perdurable al llarg del temps a la Ciència no li queda més remei que anar reconeixent errors i anar canviant la veritat en funció dels nous coneixements.

Avui en dia ni la Medicina ni la Societat son com eren quan les grans religions del nostre temps van començar la seva expansió. A la nostra societat conviuen persones de cultures diferents i amb actituds front la Religió que van de l’ateisme a la ortodòxia i que, totes elles, reclamen, i tenen el dret, de ser respectades en els seus valors. Avui en dia tampoc podem caure a l’error de pensar que aquelles persones que no tenen creences religioses son amorals i mancades d’una vida espiritual plena. Tot això comporta que algunes pràctiques de la Medicina seran, al temps,  acceptades i preuades per algunes persones i rebutjades per altres. La investigació amb cèl•lules mare, l’eutanàsia o les tècniques de reproducció assistida en son un exemple. Aquest rebuig, però, no ha estat sempre el mateix ni es igual per a totes les religions: les vacunes, avui en dia àmpliament acceptades i valorades,  van rebre, en el seu inici, crítiques d’alguns sectors religiosos i les transfusions de sang, majoritàriament acceptades per la població, son rebutjades per algunes persones en raó a les seves creences.

Però no podem oblidar que la Medicina està al servei de totes les persones independentment de la seva raça, sexe, edat, posició social o opcions polítiques o religioses. Dit d’altra manera: ni la investigació ni la pràctica mèdica pot estar sotmesa a cap ideologia. Això, tanmateix, no implica dir que “tot val”. Ciència i Religió haurien de fer un esforç d’humilitat: la Ciència per reconèixer que no tot allò que es possible tècnicament es èticament correcte i, per tant, cal que reflexioni sobre allò que fa i quines son les seves repercussions i la Religió per reconèixer que cap creença no està en possessió ni de la veritat ni la moralitat absolutes. Aquest esforç es necessari a fi de que la Medicina (i la Ciència en general) i la Religió (al igual que tots els grups ideològics) dialoguin amb un veritable desig d’arribar a acords que redundin en benefici de les persones i les seves diferents sensibilitats. Tots haurien de tenir present, al meu parer, que si bé no es ètic que cap persona sigui sotmesa a cap acció en contra de la seva voluntat (i, per tant, cal assegurar-ne que serà respectada i tractada d’acord amb els seus valors i creences) tampoc ho es que la moral d’una determinada creença sigui la que marqui les pautes de conducta del progrés mèdic en el context d’una societat plural de valors. Vetllar per una bona pràctica clínica, arribar a un consens de que es el que entenem per dignitat humana i tenir un acurat respecte a la mateixa i als Drets Humans i la seva promoció podria ser un bon punt de partida.

Andreu García Aznar, metge.