L'OBD fa pública una Declaració sobre l'Eutanàsia - COMUNICACIONS UB

Quins arguments hi ha per defensar l'eutanàsia? Sota quines circumstàncies? Quin grau d'acceptació té entre els ciutadans? Com es defineix exactament? Qui s'hi involucra? La llei que la reguli hauria de tenir cauteles? Quines? S'ha de respectar l'objecció de consciència per part del personal sanitari?

Aquests són alguns dels temes que tracta el darrer document elaborat pel Grup d'Opinió de l'Observatori de Bioètica i Dret de la UB, amb seu al Parc Científic de Barcelona, que respon a la voluntat d'intervenir en el debat existent entorn a l'eutanàsia, un debat que es manté al llarg dels anys i que resulta d'actualitat renovada amb cada nou cas divulgat pels mitjans de comunicació. El Document coincideix amb un moment d'intens debat entorn al cas del jove de 19 anys francès Vicent Humbert, i subratlla que, a més dels debats mediàtics, l'interès pel tema també es fa palès en les enquestes d'opinió pública, que mostren una acceptació majoritària per crear una legislació específica amb una tendència ascendent que es manté des de fa dècades.

El Document, que porta per títol "Document sobre la Disposició de la Pròpia Vida en Determinats Supòsits: Declaració sobre l'Eutanàsia", és fruit del consens de nombrosos especialistes provinents de diferents disciplines, i pretén donar les pautes per aclarir alguns punts de confusió i imprecisió terminològica, alhora que presenta conclusions i possibles punts a matitzar en una futura legislació específica.

Els continguts del Document s'han fet públics avui durant una roda de premsa a l'Aula Fèlix Serratosa del Parc Científic de Barcelona en què han participat la jurista i directora de l'OBD Maria Casado i l'especialista en ètica mèdica Albert Royes, coordinadors del Document. L'acte oficial de presentació tindrà lloc avui a les 19.30h a l'Auditori del PCB sota la presidència del rector de la UB Joan Tugores.

El Grup parteix del fet que el reconeixement progressiu de l'autonomia de les persones, que el consideren element central en el marc de les relacions sanitàries, ha de culminar amb l'acceptació de determinats supòsits de disposició de la pròpia vida i que per regular-los és necessària una legislació específica.

Actualment, tant la Llei bàsica 41/2002, com les normes deontològiques de la professió mèdica i diverses declaracions de cercles de bioètica catòlica, emparen l'anomenada eutanàsia passiva que consisteix en limitar, suspendre o no instaurar tractaments en determinades circumstàncies, encara que comportin la mort del pacient. Aquest tipus de mesures són una pràctica habitual en tots els hospitals, on la decisió la prenen els metges amb el consentiment de la família.

Els drets fonamentals de les persones en l'àmbit sanitari i en especial el dret a prendre decisions sobre la pròpia salut es concreta en la Llei general de sanitat de 1986, i des de llavors aquest procés s'ha desenvolupat gradualment mitjançant la introducció de l'exigència del consentiment informat, amb l'acceptació que les persones competents poden exercir el dret a rebutjar qualsevol tractament o actuació sanitària, incloent-hi els tractaments anomenats de suport vital, i a través de la promulgació de normes que regulen els documents de voluntats anticipades -qüestió que ja s'ha tractat en un altre document elaborat pel Grup. El Document subratlla que aquest desenvolupament ha d'admetre, a més, la possibilitat que el lliure exercici de l'autonomia també es pugui concretar mitjançant la disposició de la pròpia vida en determinats supòsits. És a dir, admetent el que comunament s'anomena eutanàsia activa voluntària.

El Grup també sosté que existeix una confusió conceptual entorn al terme eutanàsia que dificulta encara més el debat. El Document clarifica que l'eutanàsia és una acció que abraça dos actes. El primer, protagonitzat pel malalt que pateix una malaltia greu que el condueix necessàriament a la mort o que li causa patiments permanents i difícils de suportar i que pren la decisió, èticament legítima, de posar fi a la seva vida de manera plàcida i digna. Aquest malalt gaudeix de voluntat lliure, o la va tenir quan va subscriure un document de voluntats anticipades. El segon acte consisteix en la intervenció mèdica que proporciona la mort de manera ràpida, eficaç i indolora i, en efecte, està mancat de legitimitat si no es pot verificar l'existència del primer. Però resulta necessari, perquè fa efectiva la lliure decisió del malalt. Perquè es compleixi aquesta voluntat de bona mort fa falta l'ajuda del metge, ja que, d'acord amb els coneixements actuals, caldrà prescriure fàrmacs i administrar-los correctament, assegurant que la mort s'esdevindrà de la manera plàcida que es pretén.

Finalment, el document subratlla que tenint en compte que la medicina té com a objectiu alleujar el patiment dels malalts amb l'ús dels mitjans més adequats en cada cas, que castigar l'eutanàsia és prolongar immoralment el patiment, que es tracta d'una qüestió de solidaritat amb qui la sol·licita i que l'Estat ha de protegir la vida, però no imposar el deure a viure en condicions penoses i en contra dels desitjos dels pacients, el Grup d'opinió de l'OBD proposa:

1. Que s'introduieixi una legislació específica en el nostre país que permeti la pràctica de l'eutanàsia com a acció mèdica a petició seriosa, expressa, inequívoca i reiterada de la persona afectada.

2. La llei ha de precisar amb claredat el paper del metge respecte de tota petició d'eutanàsia que reuneixi els requisits que la mateixa llei estableixi i en la posada en pràctica de l'esmentada petició, que podrà ser efectuada pel mateix metge o el mateix malalt o alguna de les persones que li són pròximes, però sempre sota la competència del metge.

S'ha de respectar el dret a exercir l'objecció de consciència per part del metge o d'un altre professional sanitari directament implicat en un procediment eutanàsic. En tot cas, la llei ha de garantir el dret dels malalts a disposar de la pròpia vida en els supòsits instituïts.

3. S'ha d'acceptar la validesa de la petició d'eutanàsia feta mitjançant un document de voluntats anticipades o manifestada per la persona designada com a representant en el mateix document.

4. La llei haurà de respectar l'autonomia dels menors atenent al seu grau de maduresa.

Seria raonable acceptar la pauta -ja reconeguda en diverses ocasions i llocs- que els majors de 16 anys puguin decidir per si mateixos, amb el requisit que els pares siguin escoltats i s'involucrin en la decisió; i pel que fa als menors d'entre 12 i 16 anys, el fet que els pares acceptin la decisió del menor ha de ser un requisit imprescindible.

5. Els poders públics hauran d'afavorir l'extensió d'atencions especialitzades específiques a fi que totes les persones hi tinguin accés i el procés de morir es desenvolupi amb dignitat.

Això implica afavorir les cures pal·liatives i domiciliàries de manera que siguin una possibilitat real a l'abast de tota la població, en tant que és un dret que tenen els pacients. Convé subratllar que, tot i això, hi continuarà havent peticions d'eutanàsia que hauran de ser ateses.

• Document [PDF]