Càtedra UNESCO de Bioètica

Informació i matrícula

  • Observatori de Bioètica i Dret
  • Càtedra UNESCO de Bioètica
  • Universitat de Barcelona
  • Avgda. Diagonal 684,
    Facultat de Dret
  • 08034 Barcelona
  • Tel. (+34) 93 403 45 46
  • obd.ub@ub.edu

L’OBD fa públic un Document sobre la Salut Sexual i Reproductiva en l’Adolescència

12.06.2002

L’increment d’interrupcions voluntàries de l’embaràs, especialment en noies menors de 20 anys, sumat a l’augment de contagis de SIDA, gran part dels quals es donen durant l’adolescència, ha dut al Grup d’Opinió de l’Observatori de Bioètica i Dret (OBD) de la UB, ubicat al Parc Científic de Barcelona, a l’elaboració d’un “Document sobre la Salut Sexual i Reproductiva en l’Adolescència” . El Document analitza les causes que originen les noves tendències en comportaments vinculats amb la salut sexual i reproductiva i proposa les actuacions necessàries que protegeixin l’interès del menor, en un moment en què es constata que a Catalunya, des de 1999, resulta preocupant l’increment d’avortaments en dones menors de 15 anys.

Davant aquest problema de salut pública, els autors del Document reclamen que la discussió pública sobre aquesta temàtica no és suficient, ni és la pertinent, i subratllen que tant l’ètica com el dret han de proposar pautes de conducta assumibles per la majoria de ciutadans i respectuoses amb les minories, que es materialitzin amb el respecte als Drets Humans dels quals, indubtablement, també en són titulars els menors.

En aquest context, el Document proclama que cal “discutir i posar en evidència la manca d’arguments i ideologies que romanen en minoritàries postures” de certes parts de la societat, com la que es va desvetllar després d’un programa de salut pública que tenia com a objectiu la instal·lació de màquines de preservatius en instituts i escoles. Així mateix, els autors del Document es lamenten de que 25 anys després de que “s’introduís tímidament” l’educació sexual durant la transició democràtica, se segueixin utilitzant els mateixos arguments i que les decisions adoptades democràticament, encara no s’hagin posat a la pràctica amb normalitat.

El Grup d’Opinió exposa la importància de l’educació sexual en un període d’inseguretat com és l’adolescència, i subratlla que cal potenciar una educació que tingui en compte que informar no indueix a la pràctica sexual i que, tal com està reconegut per la pròpia Organització Mundial de la Salut, l’educació sexual no fomenta la precocitat de les relacions ni la promiscüitat, sinó que potencia la reflexió i l’anàlisi anticipatori. Per a aquesta educació, cal, però, que s’hi involucrin pares, mares, professionals socio-sanitaris i l’Administració, i que es considerin els dos nivells de salut, la física i la mental, en una societat on el jove es veu enfrontat a una doble moral: per un costat la sexualitat es veu potenciada per un fort culte a la imatge, i per l’altre no es consideren les necessitats educatives i assistencials necessàries.

En aquest context, els autors proclamen que en l’educació sexual s’integri l’ensenyament escolar i les aportacions del sector socio sanitari. Pel que fa al comportament d’aquest sector socio sanitari, el Document proclama que els professionals tenen l’obligació d’atendre els menors, informar-los i mantenir la confidencialitat de la informació que facilitin. Només es trencarà la confidencialitat informant als pares si el menor sol·licita ajut per fer-ho o en cas d’existència de perills greus per a la seva salut derivats de la manera en què desenvolupa les seves pràctiques sexuals. Aquesta darrera opció només es considerarà quan es pugui acreditar la relació causa-efecte, i si es dóna el cas, els pares seran advertits sobre el risc del menor, cosa que no significa que se’ls traslladi el consentiment, que sempre ha de ser del menor.

Finalment, es proposa que els professionals del sector sanitari prescriguin les mesures preventives i anticonceptives adequades per evitar riscos, sempre justificada per l’interès del menor. D’entre aquestes mesures preventives s’inclou l’anticoncepció postcoital d’emergència, anomenada píndola del dia després, que cal que sigui una mesura anticonceptiva, i com a tal, sigui d’obligada prescripció quan el menor ho consideri. Aquesta píndola és un fàrmac comprès dins el llistat d’especialitats farmacèutiques i tant l’OMS com el Departament de Sanitat de la Generalitat han insistit en l’obligació de proporcionar-la en els casos en que estigui indicada. Però els autors del Document reclamen que s’estableixi un dispositiu assistencial que cobreixi la dispensació d’aquest fàrmac de manera eficaç, facilitant l’accés a instituts, centres de salut i serveis d’urgències, sempre per a menors que, en cas que posseeixin capacitat per comprendre les seves decisions, ho consenteixin.

L’objectiu final del Document, més que aconsellar l’adopció de noves mesures normatives, és proclamar l’actuació decidida de l’Administració en sanitat i educació, fent efectives les possibilitats ja previstes, o fins i tot proposant la modificació d’alguns aspectes que ajudin a compatibilitzar els drets dels menors, els dels pares i la responsabilitat dels poders públics en l’educació i la sanitat.

El Document és fruit d’un debat pluridisciplinar que ha comptat amb l’aportació de més de 30 especialistes en antropologia, dret, infermeria, filosofia, medicina, pedagogia, psicologia i sociologia, sota la coordinació de la directora de l’OBD Maria Casado. Aquesta tarda a les 19.30h tindrà lloc, a l’Auditori del Parc Científic de Barcelona, un acte de presentació presidit pel rector de la Universitat de Barcelona Joan Tugores que comptarà també amb la presència de Maria Casado.

Conclusions

1. En la prescripció d’anticonceptius cal admetre la validesa del consentiment dels adolescents que tenen capacitat per comprendre allò que decideixen.

2. Cal adoptar les mesures pertinents perquè l’accés als diferents mitjans anticonceptius sigui real.

3. L’anticoncepció postcoital d’emergència (anomenada píndola del dia següent) és una mesura anticonceptiva i, com a tal, està inclosa dins del que estableix l’apartat anterior.

4. L’objecció de consciència del personal sanitari té com a límit la possibilitat de prestació del servei.

5. En els supòsits legals d’interrupció voluntària de l’embaràs, cal admetre la validesa del consentiment de les menors que tenen capacitat per comprendre allò que decideixen.

6. S’hauria de suprimir la menció a “els supòsits legals d’interrupció voluntària de l’embaràs” de l’article 7 de la Llei 21/2000 sobre els drets d’informació concernent la salut i l’autonomia del pacient, i la documentació clínica, del Parlament de Catalunya amb la finalitat d’assegurar que es compti sempre amb el consentiment de les menors.

7. Es requereix cuidar especialment l’actuació en l’àmbit educatiu que comprengui els diversos moments d’abans, durant i després del risc.

8. Hi ha la necessitat de proporcionar assessorament als pares i a les mares en aquestes matèries.

9. És necessari portar a terme un debat social informat sobre les contradiccions amb què aborden la construcció de l’autonomia i la subjectivitat els homes i les dones i subratllar l’interès d’aquestes qüestions.